Amira: l'ultima flor de La Muntanya

Quan l’emir Zayyan ibn Mardanis lliurà València als infidels, la seua filla Amira fou empenyorada al rei Conqueridor. Des d’aquell malaurat dia Amira caminà les més insospitades sendes de la mà de la reina Violant, en primer lloc, i del metge Yahyà ibn Yaqub al-Farrà, després, amb el rumor de la guerra sempre present. Si la reina d’Aragó deixà una profunda empremta en la jove Amira, el mestre al-Farrà esdevingué prompte un referent, la llum d’un far que il·luminaria totes les seues inquietuds i anhels. De la seua boca conegué els secrets i els rituals de la botànica màgica, i junts aconseguiren desxifrar el misteri principal de l’alquímia: l’extracció de l’esperit del vi. Després de quinze anys de conflicte, la invasió feudal de La Muntanya els abocà a l’exili, però el destí d’Amira l’esperava amagat en l’interior d’una cova per obrir-li les obscures portes de l’inframón i mostrar-li el camí.

De nou el col·lapse andalusí en els territoris de La Muntanya, el conflicte que mitjan segle XIII enfrontà les hosts de Jaume I amb els partidaris del visir al-Azraq, es convertix en l’escenari d’una novel·la que, en esta ocasió, transcorrerà trepidant de la mà d’Amira. La seua història donarà origen a una de les llegendes més antigues, fascinants i arrelades del nostre imaginari col·lectiu: el mite de les nàiades, de les dones d’aigua, de les encantades.